Autor: Amanda Tirado Martín

Quan amb 24 anys vaig quedar embarassada, se’m va despertar la necessitat de crear l’arbre genealògic de la família, com a regal per al meu futur fill o filla. Mentre l’anava formant a partir dels relats de les meves tietes més grans, vaig descobrir a les meves avantpassades i les seves vides. Les seves històries vitals, en la majoria d’ocasions marcades per la violència masclista, en la família o la parella, em van fer identificar un patró que es repetia en el temps, el qual anava reduint la seva intensitat, però prevalia a cada generació de dones. Obviament entenia que pel context social i la època tan masclista que els hi va tocar viure aquestes violències estaven normalitzades, però el nombre de casos on la violència física era present em va semblar alarmant, arribant fins al punt en que una d’elles va ser, suposadament, assassinada pel seu marit. Les seves experiències em van fer reflexionar sobre quina era la càrrega que jo portava, quin tipus de relació tenia amb la meva parella i, en cas que tingués una filla, quin patró li traspassaria. Conèixer les seves històries em va empoderar per deixar una relació abusiva i de maltractament psicològic als 5 mesos d’embaràs. Tenia por, però les sentia a totes elles encoratjant-me, empenyent-me i pregant-me que visqués la vida que elles no havien pogut tenir.

Per agraïr-los aquesta experiència i sabiduria, així com per continuar traspassant-la a les futures generacions decideixo crear un arxiu fotogràfic format per 16 retrats en blanc i negre de les dones passades i presents de la meva família. Aquestes imatges, impreses i cosides entre elles amb fil de brodar vermell formant un mural de la memòria familiar, pretén tenir continuïtat en el temps, transformant-se en herència per a les meves nebodes, de manera que pugin continuar ampliant-lo amb les generacions futures.

A “Elles, nosaltres i vosaltres” pretenc establir un vincle entre el passat i el present de l’experiència universal de ser dona, per tal d’incitar una reflexió en l’espectador sobre la seva situació personal i el seu paper i posicionament en aquest tema sigui quin sigui el seu gènere. Ja que, tal com diu Paul B.Preciado “No hay sujeto del feminismo. El sujeto del feminismo es un proyecto de transformación radical de la sociedad en su conjunto. Ese es el verdadero sujeto: el proyecto de despatriarcalización, de descolonización y radicalmente ecológico.” Per això, el format d’arxiu que proposo va en la línia del pensament d’Okwui Enwezor, proposant una transició entre una pràctica artística més relacionada amb la rigidesa pròpia d’un arxiu documental i la producció d’artistes que entenen l’arxiu com una reflexió sobre la història i que centren la importància en el context i en la tensió entre passat i present. (Castelló i A Maderuelo, pàg. 229). L’obra en el seu estat actual, tan sols conté les imatges i el nom de les dones que el formen, sense un excès de dades pretenc universalitzar aquesta reflexió i no fer-la nomès exclusiva de la meva família. De la mateixa manera que Boltanski a “L’album de photos de la famille D.” (1939-1964) Intenta reconstruir els fets vitals d’aquesta família per arribar a la conclusió que la imatge fotogràfica no transmet la realitat i que el que reconstrueix, son els propis records i anhels projectats sobre l’àlbum. (Castelló i A Maderuelo, Pàg 232). També jo pretenc treure a la superfície, a partir dels seus retrats, les seves vivències.

 

Tot i la universalització de l’experiència de la violència, és ineludible la importància que té la imposició del gènere en aquest tema. Com deia J.Butler a “La teoria performativa del gènere”, “El gènere és una construcció social i cultural que es manifesta en una sèrie de trets i comportaments externs. […] Els rols de gènere són assignats i es manifesten en una sèrie de gestos que aprenem i interioritzem per repetició.” (Plasencia, Pàg 56). Pel qual entenem que les violències masclistes que patien pel fet d’estar relegades a la categoria de dona, també van ser interioritzades, normalitzades i traspassades a les següents generacions. Quan recordo les experiències que m’explicava la meva àvia o inclús la meva mare (ambdues van patir maltractaments per part de les seves parelles) sí que una part d’elles ho sentia com a injust i s’hi revelava identificant-ho com a violència, però una altra part, molt profunda i arrelada continuava tenint un pensament masclista molt interioritzat.

Tal com diu Rabih Mroué, “Crec que cada treball tracta el passat d’una manera o altra. Per a mi, quan tracto el passat no és per portar-lo al present, sinó per comprendre més el present.” (Castelló i A Maderuelo, Pàg. 239) Tot i que la temàtica dels nostres treballs és molt diferent, veig un nexe d’unió en la visió i la voluntat d’analitzar el passat i la violència per tal d’entendre millor el nostre entorn i context, i així poder transformar-lo.

El cos, també és un dels eixos conceptuals fonamentals d’aquest arxiu, el qual s’inspira en Barbara Kruger i la seva obra “Your body is a battleground” (1989), amb la qual donava suport al dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, com a reacció a les campanyes contra l’avortament. La frase El teu cos és un camp de batalla defineix a la perfecció la politització tant en l’esfera pública com privada, que les dones han patit al llarg de la història sobre el seu propi cos en forma d’imposició de la maternitat, maltractament físic i psicològic, treball domèstic i de cures no remunerat, violència sexual, mèdica, etc.

 

JUSTIFICACIÓ FORMAL

 

L’arxiu, format per 16 retrats verticals de 12.5 x 9 cm, té unes dimensions totals de 35 x 51 cm. Consta d’11 imatges escanejades de fotografies analògiques i 5 de format originalment digital, totes elles impreses en cartolina de 160 g. Totes les fotografies a excepció del meu retrat, són apropiacions extretes dels àlbums familiars de membres de la meva família tant materna com paterna, així com de xarxes socials.

Vaig intervenir les imatges originals, passant-les totes a blanc i negre i, en algun cas retallant-les emmarcant a les protagonistes, per donar unitat i coherència a tota la composició.

Un cop impreses, vaig experimentar amb diferents formes de presentació. Inicialment, vaig pensar crear dues columnes, una per la família materna i una altra per la materna, formant un arbre genealògic. Vaig descartar aquest format per la poca cohesió que adquirien. Si la meva intenció era remarcar l’experiència col·lectiva malgrat la individualitat de cadascuna d’elles, no tenia sentit segregar-les. Per aquest motiu vaig decidir endreçar-les per ordre cronològic segons l’any de naixement, formant un grup unit que retrocedia o avançava (depenent de l’ordre de lectura) en el temps. Finalment, les vaig unir cosint amb fil de brodar vermell.

La costura i el brodat, vinculada i associada tradicionalment a la dona, unides a la fotografia, em permeten generar un encreuament de llenguatges que dona molta més materialitat a l’obra. L’ús del fil vermell beu de la inspiració de diversos referents com el còmic “Bordados” de Marjane Satrapi, el qual reflexiona sobre les violències de gènere així com els vincles que es construeixen entre les dones. I d’artistes com Louise Bourgeoise, la qual treballa amb teixits i sovint evoca a la mare-aranya o de l’obra “Over the continents” de Chiharu Shiota, on l’artista evoca els fils imaginaris que teixeixen les relacions interpersonals. “Shiota los considera un espejo de los sentimientos: «Están tejidos entre sí. Se enredan. Se desgarran. Se desatan». Y con ello nos traen, en definitiva, una reverberación del tejido de la vida, de la trama de la memoria.